Avui la nostalgia em sembla una molestia,
 un mal de queixal,
un gra enorme a l'esquena,
una cremada,
els segons després de vomitar,
...

M'afronto a una altre tros de pantalla en blanc.
Feia dies que em deia que havia de tornar a escriure, i els dies m'han dit que l'ARA és un moment perfecte per fer-ho.
Aquí estic...
Tinc una conversa al Skype amb un interpret meravellós sobre els seus projectes.
Escolto música que em pugui ajudar a deixar anar caricies a les tecles... http://www.youtube.com/watch?v=MVGgGW1ZalY&a=GxdCwVVULXcry4RfONwyhAQQOIRBPOIf&playnext=1

És impossible en el moment d'escriure, no pensi en com estic per a fer-ho. Estic bé de la mateixa manera que estic malament.
L'estat és relatiu, no importa. Sento que segueixo sent jo.
Els sentiments d'ahir són els mateixos que em fan mal avui, el que em fa feliç segueix essent el mateix que ahir.
Lo mateix.
És bonic.
" I want to know the difference between when you start kissing and when I do it"

Ara seria el moment d'explicar una história d'inventar-me una frase que no em pertany.
Peró no em surt.
Provaré d'aquí uns dies.

Sacsejades de realitat

Pots despertar qualsevol día, a l'hora que sigui i en el moment que vulguis.
Fas un repas del que tocar fer i mires el temps restant perque les coses esdevinguin.

Hi han fraccions de segons que són una sacsejada a la realitat, que son un xiuxiueig a viure. A compartir. Es una mcia vergonyós que, a vegades, ens haguem d'adonar de les coses en les pitjors situacions.

Et despertés i reps una noticia...la perspectiva canviar, les hores canvien i tot el que pugui passar en aquell moment es un dels moments més presents que pots tenir en la relació del teu cos i els teus sentiments, entre els teus desitjos i les teves necesitats...

I al cap d'un moment, confús ple de preguntes, de perdua de sentit, d'impotencia...la normalitat no ha canviat.

Espero a demà.
A d'aqui uns minuts
El temps del que camino i el que tardo a arribar
Els dies que em queden
Les distancies per recorrer sense cronometre...
No vull rellotge. No vull cadenes.
Vull apreciar la fraccio diminuta de les meves accions...
vull saver quants milers de cabells et toco quant t acaricio...
veure el moviment de totes els teus musculs al somriure...
veure com petites particules de cendres, estornuts, flors, aigua, microbis...passen pel meu davant.
apretar tots els numeros del telefon savent que els marco...(no es 123456789, sino el 1, el 2, el 3, el 4, el 5, el 6, el 7, el 8, el 9, el 10. )
vull sentir com em penjes el telefon, imaginar-me la teva accio al despenjar...i rebre la resposta del telefon. Has penjat, ets viu...segueixes.

Compassos cançons m'inspiren més que un rellotge...al menys li donc ritme!!!

Res,
que tinc ganes de veure la meva familia.

puc seguir escribint?
i tant que si, perque ara em sento poderós, i ho sóc...tinc el pdoer de para  d escriure quant em dongui la gana...
no es el que escric sino el que sento quant escric...
aixo nomes son paraules...us convido a entrar dins meu.
veure-ho milers de particules anant amunt i avall, papallones, mosquits, molta xocolata, l'espai...
l espai sense fi...perque a dintre meu hi ha un lloc, que no te fi...
que no acabar.
mai
maimaimaimaimaimaimaimaimaimaimaimaimaiamaiamaiamaiamaiamaiamimaiamimaimaiamaimamiamaimaimaaimaiamiamaimaimaiamiamaimaiamiamaimaimaiamaimaiamiamaimaiamaimaiamaimaiamiamaimaiamiamaimmaaimaiamaimaiamaimaiamaiamaimaiamiamaiamiamaiamaiamiamaiamiaimaiamiaimaiamiamaiamiamaiamaimaiamaimaiamaiamiamaiamaiiamiamaimaiamaimaiamiamaiamiamaiiamaiamiamaiamaimaiamiaimaiamiamaiamiamaiamaiamiaimaiamaimaiamaiaimaiamaimaiamaimaiamaiamaimaiamaiamaimaiamaimaiamaimaiamaimaiamaiamaimaiamaiamaimaiamaimaiamaimaiamaimaiammaiamaimaiamaimaiamaimaiamaiimaiamaimaiamaiamaimaiamaimai...
La cançó s'ha acabat, tinc els dits calents.
la posare un altre cop.

guapo el que llegeixi.
guapa la que llegeixi.

PEEPING GODIVA (Work in Progress)

Peeping Godiva is a research about Exhibitionism and the relation that has with the voyeurism.


First of all I got really interested in the Internet users that record themselves and hang it on Video Channels on Internet (Like: Youtube). There's a lot of people recording themselves, with the wish to be seeing. At some point, they are exhibionist...But they don't know who is seeing them, they don't know who will watch them, and either if they are gonna to be watch.

Exhibionist has the clear point, that is the action of somebody or character that likes to show themselves...it could be from a physical point of view or a behave point of view, a way to talk, etc....

For the first step in the reseach, I got interested in the "non-personal" point of the exhibitionism and how objectify one own.

Then I connect with the act to perform. Each performer (at some level) is a exhibionist. Is a persona that wants to show something to the people, and they go to stage and they enjoy the fact of beeing seeing...if nobody would be there, the performer wouldn't perform. Going further on this, I found the connection between the theme that I'm trying to research with the fact to perform really close. But I wanted to make a difference between booth. In that case, and how I'm thinking to work it (and before I get into this question), the exhibionist from Internet is a persona that doesn't know who is watching and the fact of time is not important in this matter...could be that they're been watch for somebody 4 years ago after the person made it. . Another difference, is from where we're sharing our body towards the watcher (the voyeur) and wich is the intention. How we use our body and with wich porpouses....



This is a Work in Progress and I would be glad to know your opinions and to have some exchange of impressions in the matter.



http://www.youtube.com/watch?v=8JRAELgBSmU

Vilhelm Hammershøi (pronunciación ▶ (ayuda·info·en ventana); Copenhague, 15 de mayo de 1864 – Copenhague,13 de febrero de 1916) pintor danés. Trabajó sobre todo en su ciudad natal, realizando retratos, paisajes y especialmente una serie de interiores por los que se hizo muy conocido.
Hammershøi era hijo de un vigilante de un comercio y comenzó a tomar clases de dibujo con 8 años debido a su talento. Más tarde fue a la Kongelige Akademi for de Skønne Kunster (Academia de Bellas Artes de Copenhague) con Frederik Vermehren, entre 1879 y 1884. También estudió con Frederik Rohde, Vilhelm Kyhn y Peder Severin Krøyer y consiguió un gran éxito internacional muy pronto. En 1891, se casó con la hermana de un colega y compañero de trabajo, Ida Ilsted, con quien vivió en Copenhague hasta su muerte en 1916. Ida es un tema frecuente en sus cuadros y en los de su hermano, Peter Ilsted.

Estava a Copenaghen, al Museu Nacional de la ciutat. I, de sobte, em vaig trobar (o em va trobar) aquest quadre.

No hi van haver paraules, només ulls. El quadre és fet amb una senzillesa i una delicadesa quasi imperceptible. Són 4 humans de peu en un quadre distribuït amb una eficacia alarmant.

El que més m'enamora d'aquest quadre són les mans. Aquestes mans suaus i sensibles amb les que es tapen el sexe.

A més a més, i contraposant, hi ha un personatge ( a la dreta) que no es tapa al sexe. Al mirar-m'ho vaig veure que no era clar quin era el seu sexe, podria ser un penis petit, a la vegada que un cony.

Aixó, em va porta a creure en que som homes i dones. No només pel quadre ( en el cas, el quadre m'ho reafirma). Les dues coses a la vegada.

Jo sóc un home/dona. Un hona/dome.

No hi ha res que em dicti a aquestes paraules...

començo a escriure sense saver del que parlaré o si, tan sols, parlaré d' alguna cosa que pugui aportar alguna cosa als atrevits que s'atreveixint a llegir-me.

Una música em transporta i es el que potser podria guiarme sino fos perque la meva ment esta totalment tancada i no te ganes de viatjar...

diriem que m he cansat de somniar i que tinc ganes de viure...

tot i que les mateixes ganes de voler viure fan que somii amb el fet de viure.

Ja ho estic fent, ho estic fent ara teclejant aquestes tecles...el meu tacte segueix viu, la meva veu...el gust que em dona aquesta situacio...

el meu interior te ganes de viure i aixo el fa esta en el mateix estat que quant somiem amb coses i en les acabem creient.

Descansar es també un plaer de la vida. no es tractar de viure tot com fos l ultim moment...perque es bonic saver que dema tambe n'hi haura un altre. L avui es una tranquil litat que el dema no ens pot donar...

Tinc ganes de nomes veure el temps passar, de veure gent passejar...i de no correr.

Tinc ganes d acariciar molt a poc a poc la seva pell...tinc ganes d esperar sense tenir pressa...

Tinc ganes del silenci.

Oblidar conceptes que em fan correr en buscar de resultats, quant simplement estant ja n estic tenint un.

..tinc ganes de somniar mentres visc...

Avi.

A vegades no podem ser conscients, encara que desitjem amb totes les nostres forçes, del que algunes persones poden representar.
No podem adonar-nos del que una persona fa per una família o per un poble fins que no ha marxat o, simplement, ha deixat de fer el que sempre havia fet.
No puc tenir memória de tots els moments que he compartit amb ell, no puc guardar en una capsa tot el que m'ha donat i els que ens ha donat a molts de nosaltres. No podem mantenir tot el que una persona ens pot regalar a la seva vida i intentem guardar, encara que sigui, una petita mostra del que era i del que continua sent dintre les nostres venes i els nostres records.
Al saver la notícia, he notat com perdia una part de mi que segueix dintre meu.
Tot el record que pugui tenir que em porti a ell, són somriures. No tinc cap motiu per no deixar de somriure si el recordo.
Era una persona alegre i amb empenta que va voler donar vida a la gent del seu voltant amb tota la seva il·lusió.
Tard, d'ell he aprés que la vida l'hem vingut a compartir. Es va passar els dies compartint el seu amor pel fútbol, per l'esport, pel teatre...amb els néts i els seus coneguts. Desde el primer dia no ha deixat de regalar somriures, il·lusions i esperança a la gent que esta al seu voltant.
Ahir, al saver la mort del meu avi, vaig apendre coses les quals no em podria haver imaginat. M'ha donat una gran lecció de alegria, de vida...de com hauriem de viuré i no deixar de somniar. De no perdre les il·lusions i de compartir-les amb totes les nostres forçes. Que encara que sentim que la vida es pot acabar no em de deixar de regalar el somriure als que estan al nostre voltant. Que podem apendre de tothom i valorar el que ens poden ensenyar.Que la vida no se la crear un mateix, una persona sola, que la nostra vida també es el nostre voltant, és la nostra família, els nostres néts, els nostres amics...i que ho compartim.
No només perque és el meu avi l'admiro. No. No només és aixó. Que sigui el meu avi, només m'ha portat a està més a prop seu i poder veuré el que era i el que ha donat al seu voltant i al poble.
Una persona que no podrà ser oblidada fàcilment. Resta el xiuxiueig de la seva presencia. La petjada que ha deixat. En la seva família i els seus amics.
Donc gràcies a tot el que he rebut d'ell.
Descansar, jo vetllaré per tu.



JACINT BASSART.