Ara seria l’hora en que intentariem dormir. Seguiriem amb els ulls oberts hores i hores simulan els nostres somnis. Al cap d’unes hores, em tocaries la mà o jo et buscaria el cabell. Ens mirariem als ulls i ens menjariem a petons. Ens fusionariem fins a quedar exhausts. Quant les nostres respiracions estiguessin excitades els nostres cossos ho estarien més. Acabariem un sobre l’altre i ens mirariem els ulls. Ens fariem petons suaus i notariem els nostres cossos suats i descansats.
Ara seria l’hora en que tu em diries que em trobaras a faltar. Jo somriuria i et donaria les gràcies per trencar el teu silenci. Jugariem amb les nostres mans i enredariem els nostres cossos. Jo et veuria els ulls més blaus que mai. Et regalaria les caricies mes tendres i suaus per totes les parts del teu cos. Ens fariem un petó amb un final lent. Seguiria notant aquell peto encara una decima de segons més. Ens abraçariem i ens regalariem un suspir.
Ara seria l’hora en que et cantaria una cançó a cau d’orella. Tu somriuries.

Ara és l’hora de estar sense tu. De voler acostumar-me a esta sense tu, de la mateixa que ho he estat abans de regala-nos el primer petó. De dormir sol i de no buscar uns cabells, unes mans…i que tot intent sigui inútil perque tu no hi ets. Aquesta nit no hi ets, demà tampoc…
Ara es el moment de no deixar-me portar per la necesitat de les últimes setmanes i tornar a ser el que era.
Una persona que dormia sola…que desitjava una companyia sense tenir-la. Que anava a dormir perque aixó significava despertar en un altre dia. Despertava sol i es deia bon dia mentres pujava la persiana de l’habitació. Pensava en estimar sense que aquest estimar tingués un rostre.
Ara es el moment de no trobar-te a faltar, per no adonar-me del que ja estas començant a formar part, del que ja estas començant a ser, del que ja estic començant a sentir.
Del que ja em començat plegats.

Digues-li que ara mateix em sento sol…
I que tinc por…
TINC POR…
De seguir sentir-me així de buit…
De perdre el que era MEU i que no em pertanyia,…

Digali que tinc por de no ser ningú..,
Tinc por de perdre'm…
Tinc por…
Tinc por de la por…
Tinc por de la por que em té por…
Tinc por …
TINC POR…
Tinc por de enganyar-me…
Tinc por de les finestres…
De les portes…
Del silenci….
Del soroll….
Tinc por…
De no sentir…
De deixar de somniar…
De no ilusionarme…
De perdre'm enmij dels meus somnis…
De no veure el que de veritat em pertany,,,,


Tinc por de tenir massa por i no poder avançar.


…
Prou …

Plou…
I em sento com la pluja…vaig envall i xoco contra éssers i/o objectes…
Fins a tocar el terra…
I esperar…
Nomes esperar…
Per evaporar-me i tornar a caure del cel el dia que vulgui ploure.

Estic en busqueda i captura de totes les carícies que m'has regalat aquesta nit...

Ara, que l'unic que queda teu és una tassa plena de café, tanco els ulls...

Et veig estirat al llit, amb el cap apoiat en el coixí, mirant-me i jo mirante a tu.

Foradant-me amb la mirada...

A mitjanit, obrim els ulls i disimulem el nostre son, pero els dos savem que ens estàvem mirant.

Que em miraves.

Que jo et mirava a tu.

Tanco els ulls...

i et veig somrient...

amb la teva mirada blava.

Intento fer recordar a la meva pell tot el que va sentir ahir, pero l'unic que rebo es una minima escletxa d'aire que passa per sota la porta.

El meu cabell, es vol quedar igual desde la ultima vegada que me'l va tocar...pero la meva inercia ho fa impossible.

Els meus dits busquen el tacte de la teva pell...

Els meus ulls busquen algo tan recomfortant com la teva presencia.

El rastre que m'ha quedat es aquest pessigollleix a l'estomac, aquest estupid i inutil pessigolleix a l'estomac.

Aquesta impotencia...

de poder haver dit, de poder haver fet....

la veritat.

No jugar amb intuicions, amb segones paraules...

sino amb la veritat.

Amb la veritat que tinc per tu...

amb la veritat que tinc per ferte.

I amb la por que em fa tornarte a veure.