Cas 2:
En una classe hi ha 27 alumnes. Tots són molt responsables i fan molt bé la feina que se´ls hi demanen. Sempre hi ha el típic del que se li copien els deures i els exàmens. Desde la distància, crec que la meitat dels alumnes no tenen cap tipus d´independéncia ja que l´únic que fan es copiar contínuament i fer " el que s´ha de fer". Pels que dubteu, " el que s´ha de fer" és no protestar, està present i riure les gràcies del professor i, sobretot, no demostrar mai que tens personalitat.
Si la classe comenca amb 27 alumnes, al cap dels anys aquests alumnes no dubten en que aquella és la seva classe. Es confirmen a partir dels altres. Una mena de seguretat totalment ficticia. De totes maneres, tots creuen en la unitat en que són un. Fan els mateixos exàments, les mateixes llicons... Fins i tot, creuen que aprenen exactament el mateix.
Dos d´aquests alumnes són diferents. Un (A) parla d´una manera que ningú enten. Ell se sap comunica molt bé amb la resta tot i que sempre se sent com un incomprés. L´altre (B) és un somniador. Realment, creu que podria està millor en una altra classe.
Un dia, quant el professor es dedicava a passar per sobre de la frase "Qué bé que estem tots!", B no va poder evitar replicar.
B.- No, jo no estic a gust! Porto anys en aquesta classe pensant que alguna cosa millor m´espera si pugués està sol. No em deixeu està sol i realment en tinc moltes ganes. Estic fart de que se´m consideri igual a la resta quant no ho he sigut mai. No som iguals. No ho serem mai. No som un. L´únic que fem és xupar-nos la sang i matar les nostres identitats! Ho sento, jo no sóc vosaltres. Jo sóc jo, collons!!! Tinc una história que nomès tinc jo, tinc una manera de parlar única, tinc una visió que no té res a veure amb la vostra... De fet, estic fart de que se´m copïin a clase! No, jo no estic bé! No. No. No!
Els companys de classe es van ofendre molt, és clar! Tots es pensaven que anàven a la una i de sobte, el raret, explota amb un sermò com aquell. Tot i això, els alumnes necesiten creure en la seva unió. Necesiten reafirmar-se. Per tant, B és un traïdor.
El professor, que s´ha quedat parat davant de la vomitera de B. Pregunta als seus companys que no li fassin cas, que sempre necesita atenció i, a vegades, fa aquestes coses rares.
És un boig. Ha tingut un àtac de bojeria. Mai tindrà un àtac de lucidesa.
miércoles, 12 de septiembre de 2012
Històries en petita escala, metàfores patilleres o històries quotidianes que m´ajuden a entendre el món.
Cas 1.-
Una parella és felic. Viuen junts desde fa temps i semblen tenir una rutina que valoren mútuament. La persona 1 diriem que es el "que mana" en la relació. Ella pren les decisions finals i, sobretot, ho organitza tot per tal de que els dos visquin bé dintre de les seves possibilitats. A la persona 1 li agrada sortir de festa, anar a sopar fora amb els amics i anar de compres.
La persona 2 diriem que guanya diners suficients per esta contenta amb el qué fa. Depen de la persona 1 ja que la seva relació ha estat establerta així. Aquest estat, no té res a veure en les seves facultats com a persona independent i amb iniciativa pròpia. A la persona 2 no li agrada sortir de festa, li agrada està a casa tranquil.la llegint un bon llibre, fer el sopar pels amics i comprar-se llibres.
Un dia la persona 2 tè moltes ganes de comprar-se un llibre molt car i que tè moltes ganes de tenir. Degut a que comparteix la compte amb la seva parella li comunica que treurà diners (i dius: vaia tonteria, si els diners tambè són teus sargantana!). La persona 1 li diu que ara mateix no tenen diners per gastar-se en un llibre.
2.- No ho entenc, peró si jo guanyo diners, per què coi no em puc comprar un llibre?
1.- Per què no tenim diners.
A partir d´aquell dia, la persona 2 és planteja una mica que està passant amb els seus diners i el seu espai personal. Se´n adona que la gran majoria de diners que ella porta a la compte són gastats per un altre que no li aporta res amb ella. Se´n adona que no tè espai personal ja que la persona 1 és massa invasiva i que la seva relació està basada en una relació de poder en la que ella és la gran perdedora ja que sent que està perdent la seva personalitat.
La persona 1, evidentment, no se´n adona de tot el que li passa a la persona 2 degut a que els diners segueixent arribant. De fet rarament la mirar als ulls peró tè clar que la necessita i que l´estima. Poder és una questió de comoditat.
La persona 2 necesita pendré decisions. Pensa i parla amb els amics. Se´n adona que la seva situació és absurda i que ha de fer alguna cosa. Després de pensar-hi molt seriosament, és debateix entre dues decisions:
1.- El canvi per qué creu que pot tenir una cosa millor.
2.- No canviar per qué en veritat no està tant malament.
Aquestes dues decisions són oposades peró les dues tenen la mateixa problemàtica. Per a qui està decidint? Està disposada a renunciar a l´estabilitat que té ara i que poder pot millorar per l´egocentrisme i l´esperanca de que tot pot anar a millor? És un bon moment deixar abandonada una persona amb la que has portat compartint gran part de la teva vida? És el compromís una raó de pes per seguir en una cosa que segurament no et fa felic? És important pendré decisions per l´estupidesa de voler ser lliure? Està capacitada per a poder afrontar aquesta independència? Es una decisió seva o dels dos?
Un dia, la persona 2 es decideix a parlar amb la persona 1.
2.- Mira, que he estat pensant i crec que poder hauriem de tenir comptes separades.
1.- Peró si està bé com està. Va no diguis tonteries.
2.- Crec que ens hauriem de separar.
1.- No diguis tonteries, qué t´has pres avui? Va, anem a dormir.
Persona 1 i 2 van a dormir el mateix llit. La persona 1 té un coixí en el que descansa millor. La persona 2 té un coixí de merda per què no té diners per comprar-se´n un.
Una parella és felic. Viuen junts desde fa temps i semblen tenir una rutina que valoren mútuament. La persona 1 diriem que es el "que mana" en la relació. Ella pren les decisions finals i, sobretot, ho organitza tot per tal de que els dos visquin bé dintre de les seves possibilitats. A la persona 1 li agrada sortir de festa, anar a sopar fora amb els amics i anar de compres.
La persona 2 diriem que guanya diners suficients per esta contenta amb el qué fa. Depen de la persona 1 ja que la seva relació ha estat establerta així. Aquest estat, no té res a veure en les seves facultats com a persona independent i amb iniciativa pròpia. A la persona 2 no li agrada sortir de festa, li agrada està a casa tranquil.la llegint un bon llibre, fer el sopar pels amics i comprar-se llibres.
Un dia la persona 2 tè moltes ganes de comprar-se un llibre molt car i que tè moltes ganes de tenir. Degut a que comparteix la compte amb la seva parella li comunica que treurà diners (i dius: vaia tonteria, si els diners tambè són teus sargantana!). La persona 1 li diu que ara mateix no tenen diners per gastar-se en un llibre.
2.- No ho entenc, peró si jo guanyo diners, per què coi no em puc comprar un llibre?
1.- Per què no tenim diners.
A partir d´aquell dia, la persona 2 és planteja una mica que està passant amb els seus diners i el seu espai personal. Se´n adona que la gran majoria de diners que ella porta a la compte són gastats per un altre que no li aporta res amb ella. Se´n adona que no tè espai personal ja que la persona 1 és massa invasiva i que la seva relació està basada en una relació de poder en la que ella és la gran perdedora ja que sent que està perdent la seva personalitat.
La persona 1, evidentment, no se´n adona de tot el que li passa a la persona 2 degut a que els diners segueixent arribant. De fet rarament la mirar als ulls peró tè clar que la necessita i que l´estima. Poder és una questió de comoditat.
La persona 2 necesita pendré decisions. Pensa i parla amb els amics. Se´n adona que la seva situació és absurda i que ha de fer alguna cosa. Després de pensar-hi molt seriosament, és debateix entre dues decisions:
1.- El canvi per qué creu que pot tenir una cosa millor.
2.- No canviar per qué en veritat no està tant malament.
Aquestes dues decisions són oposades peró les dues tenen la mateixa problemàtica. Per a qui està decidint? Està disposada a renunciar a l´estabilitat que té ara i que poder pot millorar per l´egocentrisme i l´esperanca de que tot pot anar a millor? És un bon moment deixar abandonada una persona amb la que has portat compartint gran part de la teva vida? És el compromís una raó de pes per seguir en una cosa que segurament no et fa felic? És important pendré decisions per l´estupidesa de voler ser lliure? Està capacitada per a poder afrontar aquesta independència? Es una decisió seva o dels dos?
Un dia, la persona 2 es decideix a parlar amb la persona 1.
2.- Mira, que he estat pensant i crec que poder hauriem de tenir comptes separades.
1.- Peró si està bé com està. Va no diguis tonteries.
2.- Crec que ens hauriem de separar.
1.- No diguis tonteries, qué t´has pres avui? Va, anem a dormir.
Persona 1 i 2 van a dormir el mateix llit. La persona 1 té un coixí en el que descansa millor. La persona 2 té un coixí de merda per què no té diners per comprar-se´n un.
domingo, 2 de septiembre de 2012
sábado, 1 de septiembre de 2012
Suscribirse a:
Entradas (Atom)