Estic en busqueda i captura de totes les carícies que m'has regalat aquesta nit...

Ara, que l'unic que queda teu és una tassa plena de café, tanco els ulls...

Et veig estirat al llit, amb el cap apoiat en el coixí, mirant-me i jo mirante a tu.

Foradant-me amb la mirada...

A mitjanit, obrim els ulls i disimulem el nostre son, pero els dos savem que ens estàvem mirant.

Que em miraves.

Que jo et mirava a tu.

Tanco els ulls...

i et veig somrient...

amb la teva mirada blava.

Intento fer recordar a la meva pell tot el que va sentir ahir, pero l'unic que rebo es una minima escletxa d'aire que passa per sota la porta.

El meu cabell, es vol quedar igual desde la ultima vegada que me'l va tocar...pero la meva inercia ho fa impossible.

Els meus dits busquen el tacte de la teva pell...

Els meus ulls busquen algo tan recomfortant com la teva presencia.

El rastre que m'ha quedat es aquest pessigollleix a l'estomac, aquest estupid i inutil pessigolleix a l'estomac.

Aquesta impotencia...

de poder haver dit, de poder haver fet....

la veritat.

No jugar amb intuicions, amb segones paraules...

sino amb la veritat.

Amb la veritat que tinc per tu...

amb la veritat que tinc per ferte.

I amb la por que em fa tornarte a veure.