Ara seria l’hora en que intentariem dormir. Seguiriem amb els ulls oberts hores i hores simulan els nostres somnis. Al cap d’unes hores, em tocaries la mà o jo et buscaria el cabell. Ens mirariem als ulls i ens menjariem a petons. Ens fusionariem fins a quedar exhausts. Quant les nostres respiracions estiguessin excitades els nostres cossos ho estarien més. Acabariem un sobre l’altre i ens mirariem els ulls. Ens fariem petons suaus i notariem els nostres cossos suats i descansats.
Ara seria l’hora en que tu em diries que em trobaras a faltar. Jo somriuria i et donaria les gràcies per trencar el teu silenci. Jugariem amb les nostres mans i enredariem els nostres cossos. Jo et veuria els ulls més blaus que mai. Et regalaria les caricies mes tendres i suaus per totes les parts del teu cos. Ens fariem un petó amb un final lent. Seguiria notant aquell peto encara una decima de segons més. Ens abraçariem i ens regalariem un suspir.
Ara seria l’hora en que et cantaria una cançó a cau d’orella. Tu somriuries.

Ara és l’hora de estar sense tu. De voler acostumar-me a esta sense tu, de la mateixa que ho he estat abans de regala-nos el primer petó. De dormir sol i de no buscar uns cabells, unes mans…i que tot intent sigui inútil perque tu no hi ets. Aquesta nit no hi ets, demà tampoc…
Ara es el moment de no deixar-me portar per la necesitat de les últimes setmanes i tornar a ser el que era.
Una persona que dormia sola…que desitjava una companyia sense tenir-la. Que anava a dormir perque aixó significava despertar en un altre dia. Despertava sol i es deia bon dia mentres pujava la persiana de l’habitació. Pensava en estimar sense que aquest estimar tingués un rostre.
Ara es el moment de no trobar-te a faltar, per no adonar-me del que ja estas començant a formar part, del que ja estas començant a ser, del que ja estic començant a sentir.
Del que ja em començat plegats.