Quant ets lluny de casa.

Desde que sóc ben petit, sóc de Malgrat.

He passat la meva infància disfrutant dels columpis de Can Campassol, jugant al "escondite", a "polis i cacos"...entre el C/ Àngel Guimerà i la plaça de la Barretina.

Quant tenia 6 anys vam haver d'anar a viure en un altre poble per motius de feina del meu pare. Vaig viure a Banyoles. La cosa no va durar gaire, els meus pares estan massa arrelats a Malgrat com per deixar-lo. I vam tornar.

Recordo la meva experiencia a Banyoles com un va i venir cada cap de setmana a Malgrat, perque no voliem fer res a Banyoles. ( A la meva famìlia som 5, i el cotxe anava ben ple...jugan als jocs més estupids i fent familia en el transcurs del viatge).

Ens vam instal·lar al centre del poble, que és on sempre em estat...a prop del Barri Antic.

Cada dia desde que era ben petit treia el meu gos a passejar pel barri antic i anava a can Suñé a buscar el pà i de passada m'agafava quatre donuts de xocolata que em menjava abans de tornar a casa. ( de fet, era una cosa ben estúpida perque la meva mare sempre em veia la xocolata entre les dents o als voltants dels meus llavis).

Els meus primers anys, pujava fins al Cubí amb el meu germà enfilats per tots cantons per tal de no tocar de peus a terra i, a vegades, quant tornàvem cap a casa baixàvem corrent per la baixada del Castell per notar la inercia quant arribes a terreny pla.

Desde que tinc consciencia estava amb el grup Germanor assajant a la sala de plens de l'Ajuntament els pecats capitals amb un munt de nens disposats a mostrar el seu talent a dalt de l'escenari (on son ara aquests nens?).

Un dia vaig anar als meus pares i els hi vaig dir que volia fer ballet. Era una cosa que havia de passar, més que res, perque em passava el dia ballant. Vaig anar al Dansamar i vaig debutar fent de John Travolta en ple pavelló de Malgrat de Mar.

El més complicat es quant veus que els teus somnis estan més lluny d'aquest poble.Es més, que el poble no et dona les ales que necesites.

Simplement vaig haver d'anar al poble del costat (Pineda) per sentir-me una mica més realitzat. A més a més, i inevitablement, a Barcelona.

Vaig mantenir, i encara tinc, un nexe enorme amb Pineda de Mar (ciutat d'amics, grans amics, grans experiencies...i grans oportunitats) peró cada nit, fos la hora que fos, agafava la moto o em venien a buscar amb cotxe. Veure com entres a Malgrat per la gasolinera i vas entrant el que és EL TEU POBLE. M'agradava sobretot anar amb moto (i encara m'agrada) notar com tenia fred i el passar els primers metres en terreny malgratenc notarme més comode, més en clima...

No sé si Malgrat és un poble bonic o no...

Sé que en part, Malgrat m'ha decepcionat sovint.

Peró no el puc odiar. Ni crec que vulgui.

És casa meva, és el meu refugi...

és la meva llar.

A dins i descansen milers de records que no em podran robar.

Puc recordar una anecdota en cada racó d'aquest poble...i aixo el fa molt especial.

...i més quant hi estàs lluny...

I Malgrat de nit, m'ha regalat nits inolvidables en portals i llargues passejades, solitaires o acompanyades de les persones més especials.