miércoles, 24 de octubre de 2012
Malgrat de Mar
Avui a les 10 del matí alguns representants del sector cultural es reuniràn amb el Sr Mascarell per poder trobar solucions pel (pésim) programa cultural actual. Totes les persones que volen donar suport a aquesta reunió, estan convocades a davant del Centre Ars Santa Monica a les 10 del dia d'avui.
Aquesta reunió és tan important com altres manifestacions que han surgit els últims mesos. Aquesta reunió es de caràcter urgent. Degut a les retallades i les decision presses pel Govern, la gran majoria de companyies en el sector de la dansa i de les arts visuals hauràn de tancar portes o submergir-se en un deute que, probablement, pagarien durant tota la seva vida. A mode de recordatori, la Generalitat ha decidit congelar les ajudes donades a diversos sectors culturals. Aquestes ajudes, que ja han estat seleccionades i que formen part del any 2012, són ajudes concedides peró no pagades. Quant la Gene et concedeix una ajuda cultural, tu has de declarar el cost total dels teus diners i, en aquest cas, la Gene demana exactament el mateix. Del que no som conscients i és el que fa encara més fràgil aquesta situació, és que, per una part, els artistes és troben amb la impossibilitat de declarar uns diners com a gastats degut a que no els tenen (ja que la Generalitat no els hi ha entregat) i, per una altra banda, i per fer-ho més complicat, si no reben l'ajuda de la Generalitat la resta de subvencions que rebin també queden cancel·lades. Aixó vol dir que si el Govern espanyol i la INAEM et donen uns diners, te'ls retiraràn degut a que la teva sol·licitud de diners (en la qual hi havia la Generalitat) és cancel·lada. En els últims anys, diversos espais d'art contemporani i de noves formes, han sigut tancats, així com companyies estables que formàven part de l'escena catalana i espanyola. La cultura contemporànea té el perill de desapèreixer.
Aquesta és una situació molt débil ja que, en certa manera, s'estan matant els recursos per fer visible la cultura contemporànea que, en poques paraules, hauria de ser la cultura dels nostres temps.
Em pregunto si aquesta problemàtica no hauria de ser considerada per a cadascú dels habitants d'aquest país i, sobretot, que la gent de poble no es pensi que això només te a veure amb la ciutat.
Aquí hi estem tots fotuts i tots notarem les conseqüencies.
Com que sóc de poble, haurè de parlar dels pobles. Dona la sensació que molts pobles tenen l'excusa perfecte per no comprometre's en debats polítics ( i, afegeixo, humans) ja que són "debats de ciutat". El poble és una urbe que ha estat anestesiada d'una manera que quasi fa por. El poble són petites bombolles que representen la gran escala d'allà on som, representen els quatre xupa-càmeres de torn ( i que, a vegades, sona que s'hi foten com és posen al grup de pescadors) que volen està sentats en una trona del Ajuntament. Em prenc la modèstia de parlar d'un poble que segurament serà el reflex de molts altres. Malgrat de Mar és un poble de la costa del Maresme. En aquets poble hi ha un teatre que està més tancat que buit, en aquest poble hi ha un munt d'artistes i persones amb talent que éstan tapades per la "tranquil·litat i lo rutinari" del poble i,a més a més, no reben cap resposta de la regidoria de cultura en les seves demandes. Em pregunto, quina és la responsabilitat que pren un Ajuntament com el de Malgrat de Mar amb temes cutlurals? A veure, el que està clar es que la Regidoria de Cultura de Malgrat de Mar està anestesiada desde fa anys, i omplen la butlleta d'entreteniment amb grups de teatre amateur-amb-ganes. De totes maneres, no hauriem de confondre la cultura amb l'entreteniment. Per molt que la gent vulgui tenir un hobby cultural, no vol dir que el terreny o el teixit cultural del poble estigui assolit. Ni de bon tros!! L'excusa aquesta de que el poble fa el poble, s'hauria d'acabar ja que és una manera i un pretext perquè la regidoria no mogui ni un dit fins que no hi hagin propostes. Crec que ha arribat el moment d'exigir uns mínims en la vida cultural de cada poble, una cultura que és necesària i que necesita d'un suport molt més enllà de la ciutat.
Segurament, molts podrien destruir la meva opinió, amb comentaris sobre que la gent "no està per aquestes coses". La gent "no està per aquestes coses" perquè en cap moment els hi has demostrat l'importància que té. La cultura és, fins i tot, la televisió que mires. Compte! Hem arribat a un punt en que tot és quasi banal i res té l'importància que haria de tenir. Els ciutadans han de canviar el seu rol, peró l'Ajuntament ha d'oferir l'espai perquè aixó sigui una possibilitat i no un impediment.
La situació social actual és fràgil peró aquesta no era hauria de ser una raó per amagar el cap sota l'ala i està ocupats amb les nostres rutines. Entenc les individualitats de cadascú, peró tambè entenc que l'individu és una representació d'altres casos. Per tant, si ens posem junts, si comuniquem, si parlem de manera constructiva, si compartim dubtes, si demanem i proclamem el que necesitem, si ens activem, si reflexionem a partir del que tenim al voltant, si mirem a on van els notsres diners, si mirem que fa l'Ajuntament que el poble ha escollit, etcetera... Poder podriem arribar a destruir i enderrocar algunes de les coses que la crueltat de l'estabilitat imposada i dels poders invisibles ens porten empastifan desde fa anys.
miércoles, 12 de septiembre de 2012
Històries en petita escala, metàfores patilleres o històries quotidianes que m´ajuden a entendre el món II
Cas 2:
En una classe hi ha 27 alumnes. Tots són molt responsables i fan molt bé la feina que se´ls hi demanen. Sempre hi ha el típic del que se li copien els deures i els exàmens. Desde la distància, crec que la meitat dels alumnes no tenen cap tipus d´independéncia ja que l´únic que fan es copiar contínuament i fer " el que s´ha de fer". Pels que dubteu, " el que s´ha de fer" és no protestar, està present i riure les gràcies del professor i, sobretot, no demostrar mai que tens personalitat.
Si la classe comenca amb 27 alumnes, al cap dels anys aquests alumnes no dubten en que aquella és la seva classe. Es confirmen a partir dels altres. Una mena de seguretat totalment ficticia. De totes maneres, tots creuen en la unitat en que són un. Fan els mateixos exàments, les mateixes llicons... Fins i tot, creuen que aprenen exactament el mateix.
Dos d´aquests alumnes són diferents. Un (A) parla d´una manera que ningú enten. Ell se sap comunica molt bé amb la resta tot i que sempre se sent com un incomprés. L´altre (B) és un somniador. Realment, creu que podria està millor en una altra classe.
Un dia, quant el professor es dedicava a passar per sobre de la frase "Qué bé que estem tots!", B no va poder evitar replicar.
B.- No, jo no estic a gust! Porto anys en aquesta classe pensant que alguna cosa millor m´espera si pugués està sol. No em deixeu està sol i realment en tinc moltes ganes. Estic fart de que se´m consideri igual a la resta quant no ho he sigut mai. No som iguals. No ho serem mai. No som un. L´únic que fem és xupar-nos la sang i matar les nostres identitats! Ho sento, jo no sóc vosaltres. Jo sóc jo, collons!!! Tinc una história que nomès tinc jo, tinc una manera de parlar única, tinc una visió que no té res a veure amb la vostra... De fet, estic fart de que se´m copïin a clase! No, jo no estic bé! No. No. No!
Els companys de classe es van ofendre molt, és clar! Tots es pensaven que anàven a la una i de sobte, el raret, explota amb un sermò com aquell. Tot i això, els alumnes necesiten creure en la seva unió. Necesiten reafirmar-se. Per tant, B és un traïdor.
El professor, que s´ha quedat parat davant de la vomitera de B. Pregunta als seus companys que no li fassin cas, que sempre necesita atenció i, a vegades, fa aquestes coses rares.
És un boig. Ha tingut un àtac de bojeria. Mai tindrà un àtac de lucidesa.
En una classe hi ha 27 alumnes. Tots són molt responsables i fan molt bé la feina que se´ls hi demanen. Sempre hi ha el típic del que se li copien els deures i els exàmens. Desde la distància, crec que la meitat dels alumnes no tenen cap tipus d´independéncia ja que l´únic que fan es copiar contínuament i fer " el que s´ha de fer". Pels que dubteu, " el que s´ha de fer" és no protestar, està present i riure les gràcies del professor i, sobretot, no demostrar mai que tens personalitat.
Si la classe comenca amb 27 alumnes, al cap dels anys aquests alumnes no dubten en que aquella és la seva classe. Es confirmen a partir dels altres. Una mena de seguretat totalment ficticia. De totes maneres, tots creuen en la unitat en que són un. Fan els mateixos exàments, les mateixes llicons... Fins i tot, creuen que aprenen exactament el mateix.
Dos d´aquests alumnes són diferents. Un (A) parla d´una manera que ningú enten. Ell se sap comunica molt bé amb la resta tot i que sempre se sent com un incomprés. L´altre (B) és un somniador. Realment, creu que podria està millor en una altra classe.
Un dia, quant el professor es dedicava a passar per sobre de la frase "Qué bé que estem tots!", B no va poder evitar replicar.
B.- No, jo no estic a gust! Porto anys en aquesta classe pensant que alguna cosa millor m´espera si pugués està sol. No em deixeu està sol i realment en tinc moltes ganes. Estic fart de que se´m consideri igual a la resta quant no ho he sigut mai. No som iguals. No ho serem mai. No som un. L´únic que fem és xupar-nos la sang i matar les nostres identitats! Ho sento, jo no sóc vosaltres. Jo sóc jo, collons!!! Tinc una história que nomès tinc jo, tinc una manera de parlar única, tinc una visió que no té res a veure amb la vostra... De fet, estic fart de que se´m copïin a clase! No, jo no estic bé! No. No. No!
Els companys de classe es van ofendre molt, és clar! Tots es pensaven que anàven a la una i de sobte, el raret, explota amb un sermò com aquell. Tot i això, els alumnes necesiten creure en la seva unió. Necesiten reafirmar-se. Per tant, B és un traïdor.
El professor, que s´ha quedat parat davant de la vomitera de B. Pregunta als seus companys que no li fassin cas, que sempre necesita atenció i, a vegades, fa aquestes coses rares.
És un boig. Ha tingut un àtac de bojeria. Mai tindrà un àtac de lucidesa.
Històries en petita escala, metàfores patilleres o històries quotidianes que m´ajuden a entendre el món.
Cas 1.-
Una parella és felic. Viuen junts desde fa temps i semblen tenir una rutina que valoren mútuament. La persona 1 diriem que es el "que mana" en la relació. Ella pren les decisions finals i, sobretot, ho organitza tot per tal de que els dos visquin bé dintre de les seves possibilitats. A la persona 1 li agrada sortir de festa, anar a sopar fora amb els amics i anar de compres.
La persona 2 diriem que guanya diners suficients per esta contenta amb el qué fa. Depen de la persona 1 ja que la seva relació ha estat establerta així. Aquest estat, no té res a veure en les seves facultats com a persona independent i amb iniciativa pròpia. A la persona 2 no li agrada sortir de festa, li agrada està a casa tranquil.la llegint un bon llibre, fer el sopar pels amics i comprar-se llibres.
Un dia la persona 2 tè moltes ganes de comprar-se un llibre molt car i que tè moltes ganes de tenir. Degut a que comparteix la compte amb la seva parella li comunica que treurà diners (i dius: vaia tonteria, si els diners tambè són teus sargantana!). La persona 1 li diu que ara mateix no tenen diners per gastar-se en un llibre.
2.- No ho entenc, peró si jo guanyo diners, per què coi no em puc comprar un llibre?
1.- Per què no tenim diners.
A partir d´aquell dia, la persona 2 és planteja una mica que està passant amb els seus diners i el seu espai personal. Se´n adona que la gran majoria de diners que ella porta a la compte són gastats per un altre que no li aporta res amb ella. Se´n adona que no tè espai personal ja que la persona 1 és massa invasiva i que la seva relació està basada en una relació de poder en la que ella és la gran perdedora ja que sent que està perdent la seva personalitat.
La persona 1, evidentment, no se´n adona de tot el que li passa a la persona 2 degut a que els diners segueixent arribant. De fet rarament la mirar als ulls peró tè clar que la necessita i que l´estima. Poder és una questió de comoditat.
La persona 2 necesita pendré decisions. Pensa i parla amb els amics. Se´n adona que la seva situació és absurda i que ha de fer alguna cosa. Després de pensar-hi molt seriosament, és debateix entre dues decisions:
1.- El canvi per qué creu que pot tenir una cosa millor.
2.- No canviar per qué en veritat no està tant malament.
Aquestes dues decisions són oposades peró les dues tenen la mateixa problemàtica. Per a qui està decidint? Està disposada a renunciar a l´estabilitat que té ara i que poder pot millorar per l´egocentrisme i l´esperanca de que tot pot anar a millor? És un bon moment deixar abandonada una persona amb la que has portat compartint gran part de la teva vida? És el compromís una raó de pes per seguir en una cosa que segurament no et fa felic? És important pendré decisions per l´estupidesa de voler ser lliure? Està capacitada per a poder afrontar aquesta independència? Es una decisió seva o dels dos?
Un dia, la persona 2 es decideix a parlar amb la persona 1.
2.- Mira, que he estat pensant i crec que poder hauriem de tenir comptes separades.
1.- Peró si està bé com està. Va no diguis tonteries.
2.- Crec que ens hauriem de separar.
1.- No diguis tonteries, qué t´has pres avui? Va, anem a dormir.
Persona 1 i 2 van a dormir el mateix llit. La persona 1 té un coixí en el que descansa millor. La persona 2 té un coixí de merda per què no té diners per comprar-se´n un.
Una parella és felic. Viuen junts desde fa temps i semblen tenir una rutina que valoren mútuament. La persona 1 diriem que es el "que mana" en la relació. Ella pren les decisions finals i, sobretot, ho organitza tot per tal de que els dos visquin bé dintre de les seves possibilitats. A la persona 1 li agrada sortir de festa, anar a sopar fora amb els amics i anar de compres.
La persona 2 diriem que guanya diners suficients per esta contenta amb el qué fa. Depen de la persona 1 ja que la seva relació ha estat establerta així. Aquest estat, no té res a veure en les seves facultats com a persona independent i amb iniciativa pròpia. A la persona 2 no li agrada sortir de festa, li agrada està a casa tranquil.la llegint un bon llibre, fer el sopar pels amics i comprar-se llibres.
Un dia la persona 2 tè moltes ganes de comprar-se un llibre molt car i que tè moltes ganes de tenir. Degut a que comparteix la compte amb la seva parella li comunica que treurà diners (i dius: vaia tonteria, si els diners tambè són teus sargantana!). La persona 1 li diu que ara mateix no tenen diners per gastar-se en un llibre.
2.- No ho entenc, peró si jo guanyo diners, per què coi no em puc comprar un llibre?
1.- Per què no tenim diners.
A partir d´aquell dia, la persona 2 és planteja una mica que està passant amb els seus diners i el seu espai personal. Se´n adona que la gran majoria de diners que ella porta a la compte són gastats per un altre que no li aporta res amb ella. Se´n adona que no tè espai personal ja que la persona 1 és massa invasiva i que la seva relació està basada en una relació de poder en la que ella és la gran perdedora ja que sent que està perdent la seva personalitat.
La persona 1, evidentment, no se´n adona de tot el que li passa a la persona 2 degut a que els diners segueixent arribant. De fet rarament la mirar als ulls peró tè clar que la necessita i que l´estima. Poder és una questió de comoditat.
La persona 2 necesita pendré decisions. Pensa i parla amb els amics. Se´n adona que la seva situació és absurda i que ha de fer alguna cosa. Després de pensar-hi molt seriosament, és debateix entre dues decisions:
1.- El canvi per qué creu que pot tenir una cosa millor.
2.- No canviar per qué en veritat no està tant malament.
Aquestes dues decisions són oposades peró les dues tenen la mateixa problemàtica. Per a qui està decidint? Està disposada a renunciar a l´estabilitat que té ara i que poder pot millorar per l´egocentrisme i l´esperanca de que tot pot anar a millor? És un bon moment deixar abandonada una persona amb la que has portat compartint gran part de la teva vida? És el compromís una raó de pes per seguir en una cosa que segurament no et fa felic? És important pendré decisions per l´estupidesa de voler ser lliure? Està capacitada per a poder afrontar aquesta independència? Es una decisió seva o dels dos?
Un dia, la persona 2 es decideix a parlar amb la persona 1.
2.- Mira, que he estat pensant i crec que poder hauriem de tenir comptes separades.
1.- Peró si està bé com està. Va no diguis tonteries.
2.- Crec que ens hauriem de separar.
1.- No diguis tonteries, qué t´has pres avui? Va, anem a dormir.
Persona 1 i 2 van a dormir el mateix llit. La persona 1 té un coixí en el que descansa millor. La persona 2 té un coixí de merda per què no té diners per comprar-se´n un.
domingo, 2 de septiembre de 2012
sábado, 1 de septiembre de 2012
domingo, 26 de agosto de 2012
La soledat és una cosa que vé progresivament. A poc a poc, decideixes passa més temps sol...
I més i més...
Fins que t'adones que has estat una nit de festa sol. Acceptant la teva soledat en tot moment.
El moment més díficil, peró, és la tornada.
Sol t'adonés de les pors que tens i amagues.
I sol...
tinc por del grup
de les patades
i de la meva propia sensació d'inferioritat.
sábado, 25 de agosto de 2012
Avui, i molts dies, tinc la necesitat imperiosa de crear un lloc, un espai, un refugi, un paradís, un context, una habitació infinita...
Allí, podrè mirar com les coses es mouen a càmara lenta.
Poc a poc, poc a poc, poc a poc, molt a poc a poc, notaré que el meu cos és calma, és torna vulnerable i, molt a poc a poc, molt a poc a poc, començaré a plorar de serenor.
(PD: permeteu que aquest vídeo conquisti tota la vostra pantalla)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)

