Cas 2:
En una classe hi ha 27 alumnes. Tots són molt responsables i fan molt bé la feina que se´ls hi demanen. Sempre hi ha el típic del que se li copien els deures i els exàmens. Desde la distància, crec que la meitat dels alumnes no tenen cap tipus d´independéncia ja que l´únic que fan es copiar contínuament i fer " el que s´ha de fer". Pels que dubteu, " el que s´ha de fer" és no protestar, està present i riure les gràcies del professor i, sobretot, no demostrar mai que tens personalitat.
Si la classe comenca amb 27 alumnes, al cap dels anys aquests alumnes no dubten en que aquella és la seva classe. Es confirmen a partir dels altres. Una mena de seguretat totalment ficticia. De totes maneres, tots creuen en la unitat en que són un. Fan els mateixos exàments, les mateixes llicons... Fins i tot, creuen que aprenen exactament el mateix.
Dos d´aquests alumnes són diferents. Un (A) parla d´una manera que ningú enten. Ell se sap comunica molt bé amb la resta tot i que sempre se sent com un incomprés. L´altre (B) és un somniador. Realment, creu que podria està millor en una altra classe.
Un dia, quant el professor es dedicava a passar per sobre de la frase "Qué bé que estem tots!", B no va poder evitar replicar.
B.- No, jo no estic a gust! Porto anys en aquesta classe pensant que alguna cosa millor m´espera si pugués està sol. No em deixeu està sol i realment en tinc moltes ganes. Estic fart de que se´m consideri igual a la resta quant no ho he sigut mai. No som iguals. No ho serem mai. No som un. L´únic que fem és xupar-nos la sang i matar les nostres identitats! Ho sento, jo no sóc vosaltres. Jo sóc jo, collons!!! Tinc una história que nomès tinc jo, tinc una manera de parlar única, tinc una visió que no té res a veure amb la vostra... De fet, estic fart de que se´m copïin a clase! No, jo no estic bé! No. No. No!
Els companys de classe es van ofendre molt, és clar! Tots es pensaven que anàven a la una i de sobte, el raret, explota amb un sermò com aquell. Tot i això, els alumnes necesiten creure en la seva unió. Necesiten reafirmar-se. Per tant, B és un traïdor.
El professor, que s´ha quedat parat davant de la vomitera de B. Pregunta als seus companys que no li fassin cas, que sempre necesita atenció i, a vegades, fa aquestes coses rares.
És un boig. Ha tingut un àtac de bojeria. Mai tindrà un àtac de lucidesa.
miércoles, 12 de septiembre de 2012
Històries en petita escala, metàfores patilleres o històries quotidianes que m´ajuden a entendre el món.
Cas 1.-
Una parella és felic. Viuen junts desde fa temps i semblen tenir una rutina que valoren mútuament. La persona 1 diriem que es el "que mana" en la relació. Ella pren les decisions finals i, sobretot, ho organitza tot per tal de que els dos visquin bé dintre de les seves possibilitats. A la persona 1 li agrada sortir de festa, anar a sopar fora amb els amics i anar de compres.
La persona 2 diriem que guanya diners suficients per esta contenta amb el qué fa. Depen de la persona 1 ja que la seva relació ha estat establerta així. Aquest estat, no té res a veure en les seves facultats com a persona independent i amb iniciativa pròpia. A la persona 2 no li agrada sortir de festa, li agrada està a casa tranquil.la llegint un bon llibre, fer el sopar pels amics i comprar-se llibres.
Un dia la persona 2 tè moltes ganes de comprar-se un llibre molt car i que tè moltes ganes de tenir. Degut a que comparteix la compte amb la seva parella li comunica que treurà diners (i dius: vaia tonteria, si els diners tambè són teus sargantana!). La persona 1 li diu que ara mateix no tenen diners per gastar-se en un llibre.
2.- No ho entenc, peró si jo guanyo diners, per què coi no em puc comprar un llibre?
1.- Per què no tenim diners.
A partir d´aquell dia, la persona 2 és planteja una mica que està passant amb els seus diners i el seu espai personal. Se´n adona que la gran majoria de diners que ella porta a la compte són gastats per un altre que no li aporta res amb ella. Se´n adona que no tè espai personal ja que la persona 1 és massa invasiva i que la seva relació està basada en una relació de poder en la que ella és la gran perdedora ja que sent que està perdent la seva personalitat.
La persona 1, evidentment, no se´n adona de tot el que li passa a la persona 2 degut a que els diners segueixent arribant. De fet rarament la mirar als ulls peró tè clar que la necessita i que l´estima. Poder és una questió de comoditat.
La persona 2 necesita pendré decisions. Pensa i parla amb els amics. Se´n adona que la seva situació és absurda i que ha de fer alguna cosa. Després de pensar-hi molt seriosament, és debateix entre dues decisions:
1.- El canvi per qué creu que pot tenir una cosa millor.
2.- No canviar per qué en veritat no està tant malament.
Aquestes dues decisions són oposades peró les dues tenen la mateixa problemàtica. Per a qui està decidint? Està disposada a renunciar a l´estabilitat que té ara i que poder pot millorar per l´egocentrisme i l´esperanca de que tot pot anar a millor? És un bon moment deixar abandonada una persona amb la que has portat compartint gran part de la teva vida? És el compromís una raó de pes per seguir en una cosa que segurament no et fa felic? És important pendré decisions per l´estupidesa de voler ser lliure? Està capacitada per a poder afrontar aquesta independència? Es una decisió seva o dels dos?
Un dia, la persona 2 es decideix a parlar amb la persona 1.
2.- Mira, que he estat pensant i crec que poder hauriem de tenir comptes separades.
1.- Peró si està bé com està. Va no diguis tonteries.
2.- Crec que ens hauriem de separar.
1.- No diguis tonteries, qué t´has pres avui? Va, anem a dormir.
Persona 1 i 2 van a dormir el mateix llit. La persona 1 té un coixí en el que descansa millor. La persona 2 té un coixí de merda per què no té diners per comprar-se´n un.
Una parella és felic. Viuen junts desde fa temps i semblen tenir una rutina que valoren mútuament. La persona 1 diriem que es el "que mana" en la relació. Ella pren les decisions finals i, sobretot, ho organitza tot per tal de que els dos visquin bé dintre de les seves possibilitats. A la persona 1 li agrada sortir de festa, anar a sopar fora amb els amics i anar de compres.
La persona 2 diriem que guanya diners suficients per esta contenta amb el qué fa. Depen de la persona 1 ja que la seva relació ha estat establerta així. Aquest estat, no té res a veure en les seves facultats com a persona independent i amb iniciativa pròpia. A la persona 2 no li agrada sortir de festa, li agrada està a casa tranquil.la llegint un bon llibre, fer el sopar pels amics i comprar-se llibres.
Un dia la persona 2 tè moltes ganes de comprar-se un llibre molt car i que tè moltes ganes de tenir. Degut a que comparteix la compte amb la seva parella li comunica que treurà diners (i dius: vaia tonteria, si els diners tambè són teus sargantana!). La persona 1 li diu que ara mateix no tenen diners per gastar-se en un llibre.
2.- No ho entenc, peró si jo guanyo diners, per què coi no em puc comprar un llibre?
1.- Per què no tenim diners.
A partir d´aquell dia, la persona 2 és planteja una mica que està passant amb els seus diners i el seu espai personal. Se´n adona que la gran majoria de diners que ella porta a la compte són gastats per un altre que no li aporta res amb ella. Se´n adona que no tè espai personal ja que la persona 1 és massa invasiva i que la seva relació està basada en una relació de poder en la que ella és la gran perdedora ja que sent que està perdent la seva personalitat.
La persona 1, evidentment, no se´n adona de tot el que li passa a la persona 2 degut a que els diners segueixent arribant. De fet rarament la mirar als ulls peró tè clar que la necessita i que l´estima. Poder és una questió de comoditat.
La persona 2 necesita pendré decisions. Pensa i parla amb els amics. Se´n adona que la seva situació és absurda i que ha de fer alguna cosa. Després de pensar-hi molt seriosament, és debateix entre dues decisions:
1.- El canvi per qué creu que pot tenir una cosa millor.
2.- No canviar per qué en veritat no està tant malament.
Aquestes dues decisions són oposades peró les dues tenen la mateixa problemàtica. Per a qui està decidint? Està disposada a renunciar a l´estabilitat que té ara i que poder pot millorar per l´egocentrisme i l´esperanca de que tot pot anar a millor? És un bon moment deixar abandonada una persona amb la que has portat compartint gran part de la teva vida? És el compromís una raó de pes per seguir en una cosa que segurament no et fa felic? És important pendré decisions per l´estupidesa de voler ser lliure? Està capacitada per a poder afrontar aquesta independència? Es una decisió seva o dels dos?
Un dia, la persona 2 es decideix a parlar amb la persona 1.
2.- Mira, que he estat pensant i crec que poder hauriem de tenir comptes separades.
1.- Peró si està bé com està. Va no diguis tonteries.
2.- Crec que ens hauriem de separar.
1.- No diguis tonteries, qué t´has pres avui? Va, anem a dormir.
Persona 1 i 2 van a dormir el mateix llit. La persona 1 té un coixí en el que descansa millor. La persona 2 té un coixí de merda per què no té diners per comprar-se´n un.
domingo, 2 de septiembre de 2012
sábado, 1 de septiembre de 2012
domingo, 26 de agosto de 2012
La soledat és una cosa que vé progresivament. A poc a poc, decideixes passa més temps sol...
I més i més...
Fins que t'adones que has estat una nit de festa sol. Acceptant la teva soledat en tot moment.
El moment més díficil, peró, és la tornada.
Sol t'adonés de les pors que tens i amagues.
I sol...
tinc por del grup
de les patades
i de la meva propia sensació d'inferioritat.
sábado, 25 de agosto de 2012
Avui, i molts dies, tinc la necesitat imperiosa de crear un lloc, un espai, un refugi, un paradís, un context, una habitació infinita...
Allí, podrè mirar com les coses es mouen a càmara lenta.
Poc a poc, poc a poc, poc a poc, molt a poc a poc, notaré que el meu cos és calma, és torna vulnerable i, molt a poc a poc, molt a poc a poc, començaré a plorar de serenor.
(PD: permeteu que aquest vídeo conquisti tota la vostra pantalla)
lunes, 6 de agosto de 2012
Fa uns dies, al diari "El Periodico" hi havia un article que parlava de Bruce Springsteen. De fet, aquest cantant només era el marc per poder parlar d'una altra cosa molt és important: La capacitat d'emocionar-nos.
Uns dies abans que llegís aquest article vaig està a un concert a un local de Malgrat de Mar, Pep Romaguera i Raquel Xiberta compartint versions fetes amb molt de carinyo i amb molt de compromís. Tot el públic estava sentat, escoltant la música i movent les mans al ritme de la música. A prop meu, hi havia una noia que a vegades no podia aguantar-se i havia d'aixecar-se i moure's. Jo, que tinc una obsessió amb els cossos compromessos, vaig poder veure aquesta noia en un estat emocional molt ferm. Ho podia explicar de la manera que ella incorporava tot els seus moviments, de la manera com movia les mans i com movia els peus (la cadera és el més fàcil...) Puc dir que el concert em va agradar i que els músics tenen clar les músiques que els ajuden a lluïr-se, peró jo em vaig emportar aquesta noia a la memória. Aquesta noia generosa que va regalar a unes 50 persones els seus moviments més sincers.
____________________________________________________________________________
El rock’n’roll que apasiona y enaltece
JORDI
BIANCIOTTO
BIANCIOTTO
En un momento en que los shows buscan el más difícil todavía, va Bruce Springsteen con su E Street Band, y llena, o casi, dos noches el Estadi Olímpic, el 17 y 18 de mayo. Una tropa de tipos de 60 años tocando rock’n’roll con vistas a Elvis Presley, Phil Spector, el folk de Woody Guthrie, el soul de Stax Records… Códigos escénicos eternos: la entrega, la pasión, la receptividad y la generosidad. ¿Estereotipos gastados? No descartemos que la decadencia de una sociedad se manifieste cuando su cinismo, disfrazado de inteligencia, llega al extremo de ridiculizar las expresiones de sinceridad y grandeza.
Volvió Springsteen y trajo un disco, Wrecking ball, que sabía a raíces, a música tradicional con aromas negros, con estrofas sobre recesión económica, dinero fácil y excluidos del sistema. Y en el Estadi se las apañó para meter en un mismo recipiente la indignación y la exaltación con maneras que le hacen especial: la sensación de que está tocando para ti, y de que ese concierto no es un trámite, sino que estamos en esto porque nos lo creemos y hasta el final. Que es la única manera en esta vida de afrontar las cosas con alguna posibilidad de éxito.
Springsteen logra que personas adultas intelectualmente saneadas pierdan el oremus. Estimula un punto de fuga emocional a través del cual individuos racionales se ven de repente pronunciando palabras como «fe», «para siempre», «incondicional»… La primera noche, unos amigos a los que tengo por formales (cuarenta y tantos, algunos con hijos) se zamparon colas así de largas y se lanzaron a la pista como transformados por una fuerza más grande que ellos. Sentí un pellizco de envidia: la zona de prensa, llena de pantallas de ordenador esculpiendo crónicas de urgencia, no propiciaba el desmelene. La segunda noche fue peor: mientras Bruce cantaba Racing in the street ,servidor se peleaba con la conexión de ADSL, obstinada en boicotear los momentos más delicados. Maldita sea.
Volvió Springsteen y trajo un disco, Wrecking ball, que sabía a raíces, a música tradicional con aromas negros, con estrofas sobre recesión económica, dinero fácil y excluidos del sistema. Y en el Estadi se las apañó para meter en un mismo recipiente la indignación y la exaltación con maneras que le hacen especial: la sensación de que está tocando para ti, y de que ese concierto no es un trámite, sino que estamos en esto porque nos lo creemos y hasta el final. Que es la única manera en esta vida de afrontar las cosas con alguna posibilidad de éxito.
Springsteen logra que personas adultas intelectualmente saneadas pierdan el oremus. Estimula un punto de fuga emocional a través del cual individuos racionales se ven de repente pronunciando palabras como «fe», «para siempre», «incondicional»… La primera noche, unos amigos a los que tengo por formales (cuarenta y tantos, algunos con hijos) se zamparon colas así de largas y se lanzaron a la pista como transformados por una fuerza más grande que ellos. Sentí un pellizco de envidia: la zona de prensa, llena de pantallas de ordenador esculpiendo crónicas de urgencia, no propiciaba el desmelene. La segunda noche fue peor: mientras Bruce cantaba Racing in the street ,servidor se peleaba con la conexión de ADSL, obstinada en boicotear los momentos más delicados. Maldita sea.
EL PRIVILEGIO DE LA EMOCIÓN. Y al salir, a mis amigos, que repitieron, claro, aunque esta vez sentados («para ver el concierto desde otro punto de vista»), les volví a ver envueltos en un éxtasis que muy pocas otras cosas en la vida pueden suministrar. Unas guitarras, canciones indestructibles y una voz que las hace creíbles. Quizá para algunos todos ellos sean, seamos, un atajo de ingenuos impresionables, pero, ¿no pagarían por sentir una pasión como esa, en lugar de contemplarla por encima de hombro? ¿Cuál fue la última vez que se involucraron emocionalmente en algo?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)