No hi ha res que em dicti a aquestes paraules...

començo a escriure sense saver del que parlaré o si, tan sols, parlaré d' alguna cosa que pugui aportar alguna cosa als atrevits que s'atreveixint a llegir-me.

Una música em transporta i es el que potser podria guiarme sino fos perque la meva ment esta totalment tancada i no te ganes de viatjar...

diriem que m he cansat de somniar i que tinc ganes de viure...

tot i que les mateixes ganes de voler viure fan que somii amb el fet de viure.

Ja ho estic fent, ho estic fent ara teclejant aquestes tecles...el meu tacte segueix viu, la meva veu...el gust que em dona aquesta situacio...

el meu interior te ganes de viure i aixo el fa esta en el mateix estat que quant somiem amb coses i en les acabem creient.

Descansar es també un plaer de la vida. no es tractar de viure tot com fos l ultim moment...perque es bonic saver que dema tambe n'hi haura un altre. L avui es una tranquil litat que el dema no ens pot donar...

Tinc ganes de nomes veure el temps passar, de veure gent passejar...i de no correr.

Tinc ganes d acariciar molt a poc a poc la seva pell...tinc ganes d esperar sense tenir pressa...

Tinc ganes del silenci.

Oblidar conceptes que em fan correr en buscar de resultats, quant simplement estant ja n estic tenint un.

..tinc ganes de somniar mentres visc...

Avi.

A vegades no podem ser conscients, encara que desitjem amb totes les nostres forçes, del que algunes persones poden representar.
No podem adonar-nos del que una persona fa per una família o per un poble fins que no ha marxat o, simplement, ha deixat de fer el que sempre havia fet.
No puc tenir memória de tots els moments que he compartit amb ell, no puc guardar en una capsa tot el que m'ha donat i els que ens ha donat a molts de nosaltres. No podem mantenir tot el que una persona ens pot regalar a la seva vida i intentem guardar, encara que sigui, una petita mostra del que era i del que continua sent dintre les nostres venes i els nostres records.
Al saver la notícia, he notat com perdia una part de mi que segueix dintre meu.
Tot el record que pugui tenir que em porti a ell, són somriures. No tinc cap motiu per no deixar de somriure si el recordo.
Era una persona alegre i amb empenta que va voler donar vida a la gent del seu voltant amb tota la seva il·lusió.
Tard, d'ell he aprés que la vida l'hem vingut a compartir. Es va passar els dies compartint el seu amor pel fútbol, per l'esport, pel teatre...amb els néts i els seus coneguts. Desde el primer dia no ha deixat de regalar somriures, il·lusions i esperança a la gent que esta al seu voltant.
Ahir, al saver la mort del meu avi, vaig apendre coses les quals no em podria haver imaginat. M'ha donat una gran lecció de alegria, de vida...de com hauriem de viuré i no deixar de somniar. De no perdre les il·lusions i de compartir-les amb totes les nostres forçes. Que encara que sentim que la vida es pot acabar no em de deixar de regalar el somriure als que estan al nostre voltant. Que podem apendre de tothom i valorar el que ens poden ensenyar.Que la vida no se la crear un mateix, una persona sola, que la nostra vida també es el nostre voltant, és la nostra família, els nostres néts, els nostres amics...i que ho compartim.
No només perque és el meu avi l'admiro. No. No només és aixó. Que sigui el meu avi, només m'ha portat a està més a prop seu i poder veuré el que era i el que ha donat al seu voltant i al poble.
Una persona que no podrà ser oblidada fàcilment. Resta el xiuxiueig de la seva presencia. La petjada que ha deixat. En la seva família i els seus amics.
Donc gràcies a tot el que he rebut d'ell.
Descansar, jo vetllaré per tu.



JACINT BASSART.

Ara seria l’hora en que intentariem dormir. Seguiriem amb els ulls oberts hores i hores simulan els nostres somnis. Al cap d’unes hores, em tocaries la mà o jo et buscaria el cabell. Ens mirariem als ulls i ens menjariem a petons. Ens fusionariem fins a quedar exhausts. Quant les nostres respiracions estiguessin excitades els nostres cossos ho estarien més. Acabariem un sobre l’altre i ens mirariem els ulls. Ens fariem petons suaus i notariem els nostres cossos suats i descansats.
Ara seria l’hora en que tu em diries que em trobaras a faltar. Jo somriuria i et donaria les gràcies per trencar el teu silenci. Jugariem amb les nostres mans i enredariem els nostres cossos. Jo et veuria els ulls més blaus que mai. Et regalaria les caricies mes tendres i suaus per totes les parts del teu cos. Ens fariem un petó amb un final lent. Seguiria notant aquell peto encara una decima de segons més. Ens abraçariem i ens regalariem un suspir.
Ara seria l’hora en que et cantaria una cançó a cau d’orella. Tu somriuries.

Ara és l’hora de estar sense tu. De voler acostumar-me a esta sense tu, de la mateixa que ho he estat abans de regala-nos el primer petó. De dormir sol i de no buscar uns cabells, unes mans…i que tot intent sigui inútil perque tu no hi ets. Aquesta nit no hi ets, demà tampoc…
Ara es el moment de no deixar-me portar per la necesitat de les últimes setmanes i tornar a ser el que era.
Una persona que dormia sola…que desitjava una companyia sense tenir-la. Que anava a dormir perque aixó significava despertar en un altre dia. Despertava sol i es deia bon dia mentres pujava la persiana de l’habitació. Pensava en estimar sense que aquest estimar tingués un rostre.
Ara es el moment de no trobar-te a faltar, per no adonar-me del que ja estas començant a formar part, del que ja estas començant a ser, del que ja estic començant a sentir.
Del que ja em començat plegats.

Digues-li que ara mateix em sento sol…
I que tinc por…
TINC POR…
De seguir sentir-me així de buit…
De perdre el que era MEU i que no em pertanyia,…

Digali que tinc por de no ser ningú..,
Tinc por de perdre'm…
Tinc por…
Tinc por de la por…
Tinc por de la por que em té por…
Tinc por …
TINC POR…
Tinc por de enganyar-me…
Tinc por de les finestres…
De les portes…
Del silenci….
Del soroll….
Tinc por…
De no sentir…
De deixar de somniar…
De no ilusionarme…
De perdre'm enmij dels meus somnis…
De no veure el que de veritat em pertany,,,,


Tinc por de tenir massa por i no poder avançar.


…
Prou …

Plou…
I em sento com la pluja…vaig envall i xoco contra éssers i/o objectes…
Fins a tocar el terra…
I esperar…
Nomes esperar…
Per evaporar-me i tornar a caure del cel el dia que vulgui ploure.

Estic en busqueda i captura de totes les carícies que m'has regalat aquesta nit...

Ara, que l'unic que queda teu és una tassa plena de café, tanco els ulls...

Et veig estirat al llit, amb el cap apoiat en el coixí, mirant-me i jo mirante a tu.

Foradant-me amb la mirada...

A mitjanit, obrim els ulls i disimulem el nostre son, pero els dos savem que ens estàvem mirant.

Que em miraves.

Que jo et mirava a tu.

Tanco els ulls...

i et veig somrient...

amb la teva mirada blava.

Intento fer recordar a la meva pell tot el que va sentir ahir, pero l'unic que rebo es una minima escletxa d'aire que passa per sota la porta.

El meu cabell, es vol quedar igual desde la ultima vegada que me'l va tocar...pero la meva inercia ho fa impossible.

Els meus dits busquen el tacte de la teva pell...

Els meus ulls busquen algo tan recomfortant com la teva presencia.

El rastre que m'ha quedat es aquest pessigollleix a l'estomac, aquest estupid i inutil pessigolleix a l'estomac.

Aquesta impotencia...

de poder haver dit, de poder haver fet....

la veritat.

No jugar amb intuicions, amb segones paraules...

sino amb la veritat.

Amb la veritat que tinc per tu...

amb la veritat que tinc per ferte.

I amb la por que em fa tornarte a veure.

ACROSS THE UNIVERSE

http://www.youtube.com/watch?v=NsWP9M-b8zo

jo també t'estimo...

Recordo aquell moment en el que em vas escriure un t' estimo per primera vegada.
Dic escriure perque mai he aspirat a que el pronuncïis.

Pero em va encantar...
vaig poder degustar cada linia del que em vas enviar...
i vaig sentir el t'estimo com si me'l estiguessis dient cara a cara.

Té molt mes sentit l' únic t'estimo que m'has donat, que els milions que m'han dit altres.