La soledat és una cosa que vé progresivament. A poc a poc, decideixes passa més temps sol...
I més i més...
Fins que t'adones que has estat una nit de festa sol. Acceptant la teva soledat en tot moment.

El moment més díficil, peró, és la tornada.
Sol t'adonés de les pors que tens i amagues.
I sol...
tinc por del grup
 de les patades
i de la meva propia sensació d'inferioritat.

Avui, i molts dies, tinc la necesitat imperiosa de crear un lloc, un espai, un refugi, un paradís, un context, una habitació infinita...
Allí, podrè mirar com les coses es mouen a càmara lenta.
Poc a poc, poc a poc, poc a poc, molt a poc a poc, notaré que el meu cos és calma, és torna vulnerable i, molt a poc a poc, molt a poc a poc, començaré a plorar de serenor.

(PD: permeteu que aquest vídeo conquisti tota la vostra pantalla)

Fa uns dies, al diari "El Periodico" hi havia un article que parlava de Bruce Springsteen. De fet, aquest cantant només era el marc per poder parlar d'una altra cosa molt és important: La capacitat d'emocionar-nos.

Uns dies abans que llegís aquest article vaig està a un concert a un local de Malgrat de Mar, Pep Romaguera i Raquel Xiberta compartint versions fetes amb molt de carinyo i amb molt de compromís. Tot el públic estava sentat, escoltant la música i movent les mans al ritme de la música. A prop meu, hi havia una noia que a vegades no podia aguantar-se i havia d'aixecar-se i moure's. Jo, que tinc una obsessió amb els cossos compromessos, vaig poder veure aquesta noia en un estat emocional molt ferm. Ho podia explicar de la manera que ella incorporava tot els seus moviments, de la manera com movia les mans i com movia els peus (la cadera és el més fàcil...) Puc dir que el concert em va agradar i que els músics tenen clar les músiques que els ajuden a lluïr-se, peró jo em vaig emportar aquesta noia a la memória. Aquesta noia generosa que va regalar a unes 50 persones els seus moviments més sincers.

____________________________________________________________________________

El rock’n’roll que apasiona y enaltece

JORDI
BIANCIOTTO

En un momento en que los shows buscan el más difícil todavía, va Bruce Springsteen con su E Street Band, y llena, o casi, dos noches el Estadi Olímpic, el 17 y 18 de mayo. Una tropa de tipos de 60 años tocando rock’n’roll con vistas a Elvis Presley, Phil Spector, el folk de Woody Guthrie, el soul de Stax Records… Códigos escénicos eternos: la entrega, la pasión, la receptividad y la generosidad. ¿Estereotipos gastados? No descartemos que la decadencia de una sociedad se manifieste cuando su cinismo, disfrazado de inteligencia, llega al extremo de ridiculizar las expresiones de sinceridad y grandeza.
Volvió Springsteen y trajo un disco, Wrecking ball, que sabía a raíces, a música tradicional con aromas negros, con estrofas sobre recesión económica, dinero fácil y excluidos del sistema. Y en el Estadi se las apañó para meter en un mismo recipiente la indignación y la exaltación con maneras que le hacen especial: la sensación de que está tocando para ti, y de que ese concierto no es un trámite, sino que estamos en esto porque nos lo creemos y hasta el final. Que es la única manera en esta vida de afrontar las cosas con alguna posibilidad de éxito.
Springsteen logra que personas adultas intelectualmente saneadas pierdan el oremus. Estimula un punto de fuga emocional a través del cual individuos racionales se ven de repente pronunciando palabras como «fe», «para siempre», «incondicional»… La primera noche, unos amigos a los que tengo por formales (cuarenta y tantos, algunos con hijos) se zamparon colas así de largas y se lanzaron a la pista como transformados por una fuerza más grande que ellos. Sentí un pellizco de envidia: la zona de prensa, llena de pantallas de ordenador esculpiendo crónicas de urgencia, no propiciaba el desmelene. La segunda noche fue peor: mientras Bruce cantaba Racing in the street ,servidor se peleaba con la conexión de ADSL, obstinada en boicotear los momentos más delicados. Maldita sea.

EL PRIVILEGIO DE LA EMOCIÓN. Y al salir, a mis amigos, que repitieron, claro, aunque esta vez sentados («para ver el concierto desde otro punto de vista»), les volví a ver envueltos en un éxtasis que muy pocas otras cosas en la vida pueden suministrar. Unas guitarras, canciones indestructibles y una voz que las hace creíbles. Quizá para algunos todos ellos sean, seamos, un atajo de ingenuos impresionables, pero, ¿no pagarían por sentir una pasión como esa, en lugar de contemplarla por encima de hombro? ¿Cuál fue la última vez que se involucraron emocionalmente en algo?

Si tornés a casa teva després de més de 5 anys de ser-hi fora i et convencés que et senta bé. T'estàs enganyant.
Si no tornés a casa teva després de més de 5 anys i et convencés que et senta bé. T'estàs enganyant.
Si no tornés mai a cap lloc i vas amunt i avall i després de 5 anys et convencés de que és el que vols. T'estàs enganyant.
Si passes períodes a diferents llocs durant 5 anys i et convencés de que és la rutina que vols. T'estàs enganyant.

Suposo que, a vegades, l' única manera d' adonar-se de que no t'estas enganyant a tu mateix es reconeixent que totes les possibilitats són un engany, una demagògia que ens farà sentir bé.

Un dia després....tot igual?

Avui passarà com molts dies ja passats. La meitat de gent que ha estat en les manifestacions seguirà amb les seves vides, seguirà gastant uns diners que encara són seus, seguiràn anant al teatre i al Grec a fer-se notar... La manifestació és un bon principi per demostrar el neguit de moltes persones i el disconformisme amb les noves lleis, que no només afecten la cultura sino l'estabilitat social del país. Després d'un bon bon principi, necesitem un bon nus i, sobretot, un bon desenllaç. La cosa ha de seguir i la millor manera de que segueixi és acceptant el nostre rol a la societat i preguntar-nos individualment qué es el que podem fer davant d'aquesta situació. Poder si deixessim de pagar certes coses de manera radical, poder si deixessim de manera individual certs hàbits que són imposats pels mateixos que fan les lleis les quals no volem...
Desmostreu, com a ciutadans amb criteri i opinió, que podeu fer alguna cosa més que perdre-us en la massa d'una manifestació que està mal comptada i poc valorada per alguns. Demostreu que més enllà de la vostra tossuderia política hi ha una persona que demana uns mínims per a tothom.
S'ha de seguir! De manera individual, a lo micro per arribar a la macro.

Bé, eleccions.

La paraula en sí ja ha canviat. Anys enrere, el dret a votar no existia. Jo, que formo part d'una generació que SEMPRE ha tingut el dret a votar, ser per motius histórics i genetics que no ha sigut sempre així. En els primers anys d'eleccions, el fet d'anar a votar era el privilegi robat d'una societat que va patir una dictadura. Amb els anys, votar és un fracas, és una pena, és trist, és decepcionant, és péssim... I em dona la sensació que hem oblidat el que altres ja han passat.

M'agradaria tenir clar que no voto no només per les necesitats presents d'una societat, sino també voto per tal de crear una história amb sentit d'allà on vinc.

A vegades, em dona la sensació que visc en un patí del cole. Com que el nen de la samarreta vermella m'ha tret caramels fa un moment, me'n vaig amb el nen de la samarreta blava del qual ja he oblidat que ell només em dona els caramels d'anís (el que el meu avi em donava, perqué no sap que ja n'hi han de nous).

T'aixeques al matí i et comenten per Facebook que estan desallotjant Pl.Catalunya.
Obres el diari, veus que hi ha un article en el que mencionar que s'ha desallotjar perque s'ha de netejar i, a més a més, per prevenir el perill de que el dia 28 (que jo sapiga, no és avui), el Barça guanyi la Champions.
Tornes al Facebook, i veus que un company escriu que s'estan emportant les tendes de campanya, ordenadors i altres efectes personals dels acampats. ( aixó tambe es fer neteja?)
Vas a Tv3 i veus els matins, parlen i parlen i parlen sobre la manifestació. Es sempre important que en un plató de TV els assistents no estiguin d'acord? Haig de dir que hi ha present un dels directors dels Mossos d'Esquadra que es creu amb el dret a poder parlar de la seguretat de tothom.
Em sento a prop de Pl.Catalunya.
Nerviós. Molt nerviós.
No m'agrada que prenguin a la gent per tonta. Veus? Es una cosa que em fa rabia.
Penso: bé, si realment fos una neteja. Doncs que s'aixequin, els deixin netejar i que tornin. ( Total: la manifestació segueix vigent).
Vaig a treballar, no em concentro gaire.
Pausa per dinar. Dino rapid. Torno a Facebook i als canals de TV.
Que coi passar?
Em sento impotent i llàgrimes als meus ulls de no poder creure el que veig.
Que està passant?
Aixó no era una acció perque puguessin netejar. Que coi fan amb porres i pistoles de gomes els Mossos d'Esquadra? Perque peguen a gent que s'asseu al terra?
Em sento tant impotent d'on sóc que no se que fer. Poso videos i videos al meu mur de Facebook. Em sento amb la necesitat de compartir el que veig.
Firmo un manifest per tal de poder fer fora el senyor Puig de la Generalitat.
Segueixo mirant videos... es més que indignant!

I que ha passat?
Que la sensació de voler ser-hi es més forta. Que l'acció de neteja s'ha convertit en una plaça amb milers de persones amb les mans pintades de blanc.


Vull anar a Barcelona.
Soc a Barcelona.